El ser humà, en major o menor mesura, alguna vegada ha sentit curiositat per les grans preguntes de la vida, englobades en molts possibles camps: física, filosofia, biologia, teologia...¿qui/què som?¿d’on venim i on anem?¿per què existim i per què,suposadament, som diferents de la resta d’animals?, etc. però una de les qüestions per excel•lència i que ha tingut un paper rellevant al llarg del gran llibre de la Història del nostre món és la relacionada amb el coneixement del comportament de la Naturalesa i del món en què vivim i més concretament, del paper que juga el ser humà en aquest. Els grecs ja intentaren donar resposta i, complementant-se amb el posterior pensament prominentment religiós de l’Edat Mitjana va sorgir l’anomenat Teleologisme. Aquesta doctrina defensa que la Naturalesa ha estat creada per un ser superior i diví (Déu) i que té una finalitat concreta, establida per aquest ser superior. Òbviament, aquest pensament restringeix àmpliament qualsevol tipus de llibertat, i donant un exemple, el ser humà viurà sotmès a la voluntat de Déu, que coneixerà i marcarà el seu destí i les seues accions. Aquesta doctrina obliga al ser humà a viure en un estat de resignació amb el seu destí, acceptant paulatinament el que li passe. Passada l’Edat Mitjana, amb la Revolució Científica dels segles XVI i XVII, apareixerà el Mecanicisme com a nova doctrina que intente respondre la gran qüestió plantejada. Aquesta proposa l’Univers com una gran i complexa màquina que funciona com a resultat de l’acció d’uns cossos sobre altres i que per tant, al estar sotmès a una sèrie de lleis naturals, coneguent aquestes lleis podrem conèixer l’Univers (món determinista). Aquesta concepció abandona la idea d’un Déu controlador, però torna a deixar fora a la llibertat, doncs res actuarà si no es per la causa d’algun fenomen anterior.

Amb aquest panorama a la vista, René Descartes, filòsof francès de principis del segle XVII, s’atrevirà a donar resposta a la pregunta. Influenciat per la revolució científica i també per l’ambient religiós en que s’ha educat, acceptarà alguns aspectes de les dues doctrines e introduirà conceptes nous. Descartes posarà a Déu com al causant del món material i del moviment dels cossos, que ha dotat al ser humà d’una capacitat racional, però desvincularà l’home de qualsevol lligam proposant una teoria antropològica que considera al ser humà com un compost entre cos i ànima. D’aquesta forma, acceptarà que el cos està vinculat a les lleis mecanicistes que regeixen l’Univers, però l’ànima, substància diferent al cos, podrà resguardar al seu interior la llibertat humana, entenent aquesta última com la capacitat d’elegir correctament (quan la voluntat és sotmesa a l’enteniment). Aquesta concepció de la llibertat, que dota al ser humà de la capacitat d’elegir per ell mateix i no sentir-se sotmès al destí, que a més serà el preludi de la famosa consigna kantiana de l’ Il•lustració “Sapere Aude”(Atreveix-te a pensar), no estarà lliure de crítiques i conflictes per a l’autor. I és que Descartes d’alguna manera es converteix gràcies a la seua filosofia en un revolucionari del pensament, que trenca les creences que tan arrelades tenien els seus contemporanis i que reflexiona per primera vegada sobre la subjectivitat, enaltint la figura de jo, del subjecte pesant.
Ibles Olcina
Edu Betes